“Ens tracten com a criminals quan anem a la seu del PPC a demanar llistats”
[Entrevista publicada en El Debat.cat el 17 de noviembre]
J. del Moral
Santiago Gotor és el tercer de quatre germans. Pare de família i llicenciat en Dret, exerceix com a notari a L’Hospitalet de Llobregat, tasca que compagina amb la de professor a la Universitat Abat Oliba. Ara, ha salta a l’arena política com a candidat per presidir el PP de Barcelona. Encapçala la candidatura alternativa de l’assemblea que la formació celebra el proper cap de setmana. Forma tàndem amb el badaloní Lluís Tejedor i el seu contrincant electoral és l’oficialista Antoni Bosch.
Com està?
Estem molt animats, sobretot per la gent que ens dóna suport i ens fa confiança. Jo crec que hi ha molta gent que veu la necessitat de regenerar el PPC i en privat t’ho diuen, però n’hi ha molt pocs que tinguin la valentia de constatar-ho de manera pública. Per aquest petit grup de gent ja val la pena.
No ha estat escollit compromissari. Per tant, no pot donar suport ni a la seva pròpia candidatura… Comencem amb mal peu?
En aquest sentit tinc experiència i jo ja sabia com funcionava el meu districte (Sarrià - Sant Gervasi), que és el buc insígnia del partit. De tota manera, també això d’avalar-te a tu mateix no queda massa bé. No ens importa haver perdut un compromissari.
Vostè s’ha erigit en defensor de la llibertat a dins del propi partit. Hi ha represàlies per part del sector oficialista cap als militants que donin suport als crítics?
Jo tinc l’avantatge que, com no m’hi dedico professionalment, puc decidir més lliurement. Ara, tal com estan organitzats els congressos, implica que la majoria de gent està dins del partit i molts d’ells tenen un petit càrrec a una comarca, als municipis… Aleshores, això és un cercle viciós perquè si estàs a dins és perquè algú t’ha assignat i s’espera de tu amor etern o fidelitat eterna als congressos i crec que tot això s’hauria de trencar. A mi em van convidar “molt amablement” que no continués. Nosaltres venim d’un congrés autonòmic, on es va presentar la Montserrat Nebrera, i tinc molts coneguts i amics als quals des de la seu oficial els han recomanat que “no es tornin a equivocar”…
Com es convida amablement a abandonar?
El concepte és: “si tu vols tenir més rellevància en aquesta comarca a les properes eleccions, si vols ser escollit com a regidor, mira de no tornar-te a equivocar”. És una pressió claríssima, amb molta gent. Jo recordo el congrés anterior, on a molta gent la van pressionar fins a l’últim moment perquè abandonés, i una de les raons de ser d’aquesta candidatura és precisament evitar tot això. El Congrés hauria de suposar un debat d’idees que hauria de ser profitós. Lògicament, un ha de guanyar i l’altre, perdre, però el guanyador hauria d’enriquir el partit amb les idees de l’altre. Desgraciadament, per l’experiència que tinc, passa tot el contrari.
El PP sempre s’ha caracteritzat per ser un partit de fèrria disciplina…
Crec que a totes les formacions és molt difícil que una candidatura que no està avalada per l’aparell del partit pugui arribar a res. En el nostre cas, desgraciadament, hi ha una dependència excessiva de Madrid. I des de baix, no hi ha prou força com per reaccionar: la qüestió dels càrrecs és el que explica que el PP no creixi a Catalunya.
Reclamen que l’únic criteri de selecció sigui la meritocràcia… Quin és, avui per avui… L’amiguisme?
Sí. Clarament. El partit es fa de dalt a baix i la gent el que vol és prioritzar la confiança amb una persona perquè l’hi retorni al proper congrés. Els càrrecs haurien de ser per a les persones més vàlides. Hem de ser exigents, amb els regidors, amb els presidents comarcals, provincials: no se’ls pot donar un xec en blanc, sinó que han de desenvolupar un projecte. La meva il·lusió d’arribar és perquè estic segur que, d’aquesta manera, creixeria tant el partit que jo no m’hauria de presentar mai més, perquè hi hauria gent molt més bona i molt més preparada per assumir el càrrec que jo. Portem 25 anys amb la mateixa estructura, l’únic que ha canviat és la presidència.
Vostè ha acusat la direcció del partit d’utilització sectària de les estructures…
Des de la distribució de compromissaris al número d’avals que es necessiten, el procés de selecció de compromissaris, tot. L’únic que em van permetre, en presentar-me per Sarrià, va ser anar a la seu a consultar la llista d’afiliats un dia abans de les votacions: no em van deixar ni prendre notes ni fer fotocòpies. Hi ha una gran desigualtat d’oportunitats. Des del dia que vaig anunciar que em presentaria, els districtes i les comarques s’han convertit en delegacions del candidat oficialista.
El seu rival, Antoni Bosch, fa campanya des de la seu del PP i té accés a informació que a vostè li neguen. Pateix un greuge?
L’he he patit i l’estic patint i, a dia d’avui, no m’han donat el llistat oficial dels compromissaris. La gent pensa que estic deprimit perquè, com es va filtrar a la premsa, no he sortit escollit al meu districte com a compromissari.
Quina relació tenen amb la cúpula del PPC?
Jo a l’Alícia ja la coneixia i hi havia col·laborat. Però des que jo em vaig presentar no he tornat a tenir notícies de ningú. Hi ha un menyspreu total i absolut. És una manera de pressionar perquè ho acabem deixant córrer. Però la força moral de la candidatura és tanta que no ens importa. Creiem que cal reconvertir la vida pública d’aquest país.
Són una amenaça per a Gènova?
El recolzament que la Montse (Nebrera) va tenir al Congrés és el que no li han perdonat i crec que és una errada i una falta de visió política perquè ella és una persona que genera empatia i té capacitat de convicció. Moralment, estava obligada a presentar-se. No li haurien de passar factura. L’important han de se les idees, els principis.
Ella va encarnar el vot protesta contra la “candidatura de consens” de Sánchez Camacho…
No només això: al seu entorn hi havia un grup important de gent amb ganes de regenerar el partit amb una visió il·lusionant. Sembla que no hi ha voluntat per part de Madrid que el PP alci el vol aquí a Catalunya. Estem en un partit en què sembla que l’important sigui mantenir les parcel·les de poder.
Falta autocrítica al PP?
Jo crec que molta. Estem tot el dia mirant-nos el melic i lamentant-nos de com n’és del complicat ser del PP a Catalunya. Cal pensar què estem fent malament. Insisteixo: en 25 anys no han canviat les estructures del partit.
La seva és una candidatura contra la direcció del partit?
Necessitem que l’estructura interna del partit canviï. I seria possible, vist com estan CiU i el PSC, però si estem tot el dia amb aquestes tonteries no arribem enlloc.
Una de les seves idees força és la descentralització del PP de Barcelona. És a dir, mirar més cap als municipis.
Totalment. Jo des de Barcelona no puc saber quin és el millor candidat per al Bages; ho haurien de decidir des de Manresa. Jo crec que el missatge i el programa del PP és el millor per superar la crisi. Jo crec en la família, el tema educatiu, fomentar la cultura de l’esforç, la llibertat i el principi de subsidiarietat, perquè no hi hagi dualitat de funcions. I cal tenir clar que nosaltres formem part d’un projecte més gran, que és també el millor projecte per a Catalunya, que és Espanya. Els catalans, en canvi, estem totalment perjudicats, i hem de fer creure que no som tant dependents de Madrid, que podem tenir un missatge diferent, la qual cosa no treu que tinguem un projecte global per a tot Espanya. Necessitem tenir un marge d’actuació, però no el tenim ni tan sols per escollir el president.
I si l’estratègia del PP passés per sacrificar uns quants vots a Catalunya per guanyar-los a la resta d’Espanya?
Doncs aquí a Catalunya tindria un resultat penós. Catalunya té una importància enorme, sobretot econòmica, a dins d’Espanya. Per això, em semblaria un error. Catalunya es mereix un tracte diferent, privilegiat, per part del Partit Popular nacional. El contrari suposa un suïcidi polític.
Va firmar el Manifest de la Llengua Comuna?
Sí que ho vaig fer.
Per què?
Des que tinc 14 anys, sempre m’havia preocupat el tema del bilingüisme, de l’educació. Sempre que hi ha iniciatives d’aquest tipus, les recolzo.
No així Montserrat Nebrera…
Ella no ho va fer i té la seva tesi i quan me l’explica, em convenç, però com que jo he defensat això des dels 14 anys i, tot i que sóc conscient que no serveix per a res més que per sortir a la premsa. Crec que s’hauria de fer una triple immersió lingüística: en català, castellà i anglès. Perdem masses milions d’euros amb el tema del català, i hi ha prioritats per solucionar.
És partidari del debat ideològic que proposa Esperanza Aguirre?
A mi no em sembla malament que es faci un debat ideològic quant abans millor i deixar les bases ben clares. Es pot parlar de tot sense complexes.
Vostè té quatre fills, exerceix com a notari, com a professor universitari… Si dóna tanta importància a la família com diu, com és que se li ha acudit posar-se, si em permet, en aquest enrenou?
La responsabilitat i el compromís m’hi han dut. Quan em trucaven el Piqué, l’Aleix, els Fernández… jo sempre hi he anat amb tota la bona fe, però sempre he estat una mica crític. Hi ha un moment en què no n’hi ha prou amb dir quines coses es poden fer millor, sinó que s’ha de fer una passa endavant. Va ser una mica per coherència, per sentit de la responsabilitat política. A banda, em va captivar el discurs de la Montserrat Nebrera i s’havia de donar continuïtat al projecte que va iniciar ella.
Com serà la vida després del 22 de novembre?
S’ha de veure què passa. Si guanyo, crec que si t’organitzes l’agenda hi ha temps per a tot. I si no guanyo, estic disposat a reconduir aquesta situació des de dins del PP i a través de les associacions, perquè en el fons els partits són un reflex de la societat civil. Passi el que passi, el 22 de novembre continuaré somiant que a Catalunya un nou PP és possible. El que no podem fer si no surt bé és tornar cap a casa i prou. La gent que està il·lusionada i creu que el partit és de tots i no d’una família es mereix que continuem. És una batalla per la llibertat. Hi haurà algú que podrà fer-se amb aquesta bandera, potser no ara, però potser d’aquí a uns anys, després de moltes derrotes, tensions, calúmnies….
Calúmnies?
El fet que es donés la notícia del fet que jo no era compromissari per Sarrià era desmoralitzar-me. Però amb nosaltres no ho aconseguiran perquè no aspirem a cap càrrec: hi ha una raó molt més profunda i molt més forta.
Vol dir que la va fabricar l’aparell del partit, aquesta notícia?
Jo estava al districte a les dues i, des del PPC, es va dir que ocupava un càrrec al comitè organitzador del congrés provincial a la seva pàgina web a dos quarts de tres de la matinada. Perquè vegis l’interès que hi havia perquè jo no sortís. És un detall d’estil, però van fer el possible perquè jo no sortís. Ens tracten com a criminals quan anem a la seu a demanar llistats, ens posen en una sala com si anéssim a fer mal a algú. I hi ha molta gent que ens recolzava, però que ara diu que no.
Els crítics interns són per al PP la pitjor amenaça…
Això és molt trist, perquè vol dir que algú està gestionant el partit com si fos la seva empresa o el seu “cortijo”. El resultat electoral del partit fa tremolar: d’aquí a no-res ens superarà ICV! De tota manera, crec que hauríem de millorar perquè els partits polítics fossin més democràtics.
Aún no hay comentarios.
